La cara B del cas Fernandes
L'acusen de falta d'actitud i implicació però són ben pocs els que coneixen la realitat que envolta este jugador. L’Informatiu s’hi ha aproximat. Conscient de les seues errades, Fernandes reclama un nou vot de confiança. Se li ha de concedir?
S.B. 03 setembre 2010
Parlar de Manuel Fernandes i no entrar en polèmiques és molt complicat. I ara, quan l'actualitat està en la seua contra, més encara. Llums i ombres que planegen sobre un futbolista del qual és difícil saber el que pensa. El seu caràcter hermètic ajuda ben poc.
L’internacional portugués ha rebutjat anar cedit al Màlaga després de clamar als quatre vents una eixida. Eixa negativa ha vingut, en part, pel seu orgull personal i també perquè lluitar per la Champions és més important per a ell que sentir-se poc volgut en el València.
El club, ho contàvem ahir, ha fet pública esta negativa i ha ficat així al jugador en la picota. L’entorn més pròxim de Fernandes assegura que l’entitat no ha contat tota la veritat. Com, per exemple, que hi havia obertes gestions amb la Juventus de Torí que no fructificaren per qüestions burocràtiques. Tampoc han informat que l'Everton anglés preguntà per ell durant la passada pretemporada i li demanaren 12 milions d'euros. Quantitat “elevada” pensa l’agent de Fernandes i el jugador, ja que Zigic costà el mateix i va eixir per un poc més de 7 milions d’euros al Birmingham. El València necessitava i necessita ingressos. Tal volta s’ haguera pogut ser més flexible, haver negociat i estalviar-se a més la fitxa d'un jugador que, en realitat, no compta per a l'entrenador.
Perquè eixa és la veritat. No compta. Han fitxat dos pivots esta temporada i sap que es quedarà fora de les convocatòries moltes vegades. L'afició, farta de vore’l sempre en un segon pla, interpreta que el lus es queda fora perquè està entrenant malament, que no té ganes d'estar en el València, que no està implicat...
Però, per què no vol estar en el València? Esta història de desamor comença quan es lesionà davant el Getafe en la temporada 2008-09. Va ser operat per el Doctor Gastaldi i va fer part de la seua recuperació a Portugal. Una qüestió sobre la qual el club negà tindre coneixement en aquells moments, però de la que sí estava clarament informat. Durant un partit de la pretemporada del 2010 es tornà a lesionar. Se li varen fer proves i no se li trobà res. Però el jugador no estava bé. I allí es començaren a tòrcer les relacions. Per més que es queixava, Fernandes no trobava el suport dels servicis mèdics. Tant és així que, cansat de ser marginat, ell mateix demanà a Gastaldi que l'examinara. És el moment en què se li diagnostica la fissura al peroné del que havia sigut operat.
Tots eixos moments de sequera esportiva i personal minen la mentalitat del jugador. Callat i a la seua, tractà de recuperar-se, però ja no acabà d'entrar en l'onze d'Emery. L'entrenador li diu que és important per a l'equip però no li dóna les oportunitats que ell creu que es mereix. Ací és gelen les relacions entre els dos.
En vista d'este distanciament, el migcentre li comunica al club que escolte ofertes per ell. En gener passat es frustra la seua eixida cap a l'Inter de Milà. Este fet desmoralitza el jugador, que ja no alça cap. Però un nova oportunitat se li creua en el seu camí. L’equip, amb una defensa en quadre, necessita efectius. Unai el reclama en un posició que ni de bon tros és la seua. Central. Ell, accepta. Almeria, Saragossa, Mallorca i Atlètic de Madrid. Ajuda perquè li ho demana el míster i perquè és la seua obligació. Però no li serveix per estar millor considerat ni pel cos tècnic ni tampoc per l’afició.
Mesos més tard, Fernandes, pueril en algunes de les seues actituds, no va eixir corrent en la presentació de l’equip. "No era el millor dia per a protocols", va pensar. Per a ell era dia de caminar amb el cap acatxat en un lloc on no se sent valorat.
Ara per para, per exemple, entrena infiltrat per una tendinitis que no s'ha fet pública, i no es perd cap de les sessions de treball programades. Però el jugador no acaba de quallar. Per unes raons o unes altres. Ara, Braulio Vázquez vol seure amb ell per parlar i donar-li una última oportunitat. Oportunitat també per llevar-se l’estigma d’home deixat i meninfot. Però haurà de demostrar-ho al camp. Si li deixen.