SENTIMENT CHE

S4M4 escribió:Siempre se comenta que es raro que un equipo baje de categoría en su primera temporada moviéndose por los puestos de abajo... vamos a por la segunda! :D

Rubén escribió: Justo eso pensaba yo ayer, mira, pero no dije nada para que no me llamarais agorer

SadeMi escribió: ¡ Pero si todavía no sabemos ni el equipo que vamos a tener !

¿Ya lo damos por descendido?

](*,)

Gabi no valía para el Valencia

Hay momentos en los que creo que el Valencia está padeciendo una maldición divina. Una factura gigantesca por años de soberbia y desmanes. Es cierto que no se suele ver lo que uno tiene delante. En ocasiones, para ello, hace falta incluso despeñarse. Y en ese ejercicio de retrospectiva solo nos vemos pecando. Resulta hasta gracioso encontrar a la masa actuando como si tuviera once Copas de Europa sin tener siquiera tres Trofeos Carranza.

Parece que todo eso nos lo ha devuelto el Karma en forma de sopapo. Por alguna razón en este curso que recién finaliza es difícil encontrar un club en Europa que haya sido campeón y no cuente en sus filas con algún exvalencianista. Y no con un cualquiera. Casi todos forman parte de esa clase de personajes vejados y menospreciados por la sabiduría popular que puebla el entorno.

Una terrible ironía mientras 'los cracks' y 'la ilusión' firmaban la cuarta peor temporada del Valencia en toda su historia.

En esas, encerrado en el Septón, con los gorriones machacándome los huesos, se me apareció el otro día un tal Gabi. Gabi en San Siro. Gabi jugando una final de Champions League. Gabi capitaneando un equipo envidiable hasta un punto enfermizo. Gabi convertido en un jugador superior. El mismo Gabi que era una vergüenza que fichara por el Valencia. Que no tenía nivel para tan magna escuadra. El Gabi del que nos pasamos años burlándonos porque Quique se empeñó en ficharlo.

Es un hecho que en ocasiones sabemos qué queremos, pero no cómo lo queremos. Los mismos que reclaman recuperar la senda competitiva desprecian por sistema la clase de futbolistas requeridos para tales caminos. En un fútbol salsarosizado se le ocultó a la población que para ganar también hacen falta Mascheranos y Carvajales, como hacían falta Angulos.

En el actual Valencia, zarandeado por un entorno confundido, apenas hay dos jugadores que sepan correr hacia atrás. Un Vila-real menos anotador (44 vs 46) sumó 20 puntos más al ser un equipo que galopó en ambas direcciones.

Rara vez supo la entidad abstraerse de las pataletas de quienes le rodean. En demasiados veranos actuó movido por el 'qué dirán' desatendiendo sus verdaderas necesidades. Por eso el Valencia sólo fue grande cuando fue pobre. Porque en ese escenario en el que nadie espera nada pudo dejar a sus técnicos configurar equipos siguiendo mecánicas lógicas sin la losa del 'vender ilusión' sobre sus cabezas.

El Valencia tiene que desilusionar por nuestro bien. Aprendamos eso de una vez.

Por ello el mensaje austero que desprende la institución con los primeros calores es cautivador. Este equipo necesita perder finura y ganar clase obrera. Acabar con jugadores que se creen Maradona sin llegar a ser Curro Torres. Celebremos que se quieran a tipos del Osasuna como Juanfran, en lugar de rasgarnos las vestiduras propiciando así que se lo lleve el Atlético.

Y asumamos, nosotros el entorno, que no tenemos ni idea de fútbol. Que tal vez no seamos tan listos como nos creemos. En los veranos parecemos, sin pretenderlo, un lobby que trabaja contra nuestro propio club.

Aprendamos esta lección maravillosa del porqué Europa está plagada de futbolistas y entrenadores que aquí no nos valían, que era una vergüenza contratarlos y no tenían nivel para tal camiseta, hinchándose a triunfos mientras el Valencia se transformó en un equipo de media tabla.

Rubén escribió:Bueno, más allá del ejemplo concreto y alguna trampilla efectista, estoy de acuerdo con el artículo, más que nada porque va un poco en la línea de lo que pedimos (y decimos) cierto sector del foro: nos hace más falta gente con cabeza y que se arremangue cuando haga falta; necesitamos músculo, orgullo y jugadores que trabajen, porque sólo creciendo desde esa base volveremos a ser grandes. Y muchos de esos jugadores no tienen ni nombre ni glamour (todavía), pero el Valencia se ha hecho grande con este tipo de jugadores (haciéndolos grandes en Mestalla) y no con las típicas figuritas de turno.

Creo que el artículo va más en esa línea que en la de destacar a jugadores como Gabi.

Xufas escribió: Mira el nombre del hilo, anda ;)

Com que ja soles et traus el pase per sentiment?

Hem creat una massa futbolera classista i frustrada. Que menysprea sistemàticament i viu en l'arrogància.

Estem a una etapa que no entenc, que em desconcerta. Trobe al dia a dia a massa gent pendent, més bé obsessionada, en topar-se amb algun detall que poder criticar, emfatitzar en lo negatiu. Sobretot basant-se en hipòtesis freturoses de base real. El súmmum d'esta pràctica la vaig escoltar en algun dial radiofònic no fa molts dies arrere.

En un intent de vendre lo pèssim de la situació, el locutor, en un atac d'estupidesa, es va posar a cridar que la gent "ja es treia el pase només per sentiment, i res més". Però a cas cal traure's l'abonament per alguna raó més?

M'està dient vostè que és un customer (client) i no un supporter (seguidor)? O alguna cosa pitjor, està confessant que és un glory hunter i només li interessa el València si guanya? On va quedar allò de l'amor als colors, del suport incondicional? En frases buides, com ocorre a tota militància mercantilitzada, en la qual la felicitat queda supeditada a l'asfíxia del titular.

És la mateixa experiència aflorada amb Pizzi esta última setmana. Els mateixos que t'insultaven el dia dels fets per defensar la seua continuïtat ara li ploren per haver guanyat 3 partits amb Xile (una Xile amb Arturo Vidal, Alexis Sánchez i un rest de jugadors que ja volguera jo per al meu equip). Aquells que esgrimien arguments que menyspreaven el pas de l'argentí per la banqueta ara sentencien "que era el bo". Qualsevol excusa és bona per a fustigar-se.

No és una qüestió nostra. És algo que s'ha estés pel futbol modern. Hem arribat a veure com es tira en cara a un club que ha guanyat triplet i doblet dos anys seguits que no haja repetit trébol, pretenent vendre una temporada carregada d'èxits com un fracàs. Ja no es disfruta del que es guanya, ens quedem amb el que es perd perquè ens van ensenyar a viure per a amargar-nos l'existència.

Està en consonància amb la tendència de reduir el talent i la valentia a una estadística. Si no hi ha estadística, el jugador és un petard, ignorant que les xifres no mesuren les accions de joc que converteixen a un professional en determinant.

Hem creat una massa futbolera classista i frustrada. Que menysprea sistemàticament i viu en l'arrogància. Sempre disposada a trobar una excusa per a no assistir al partit, més pendent de les xarxes socials, disparant a discreció, que d'allò que succeeix al terreny de joc. Anteposant l'anècdota del minut al resultat d'una hora i mitja.

Res d'açò és sa. No és sa generar ansietats per no ploure fitxatges en quantitats torrencials. No és sa eixa obsessió amb demolir-lo tot a cada estiu i creure que es pot viure així. No és sa este apartheid artificial que molts han alçat, on una cosa és bona o dolenta no en funció de la seua utilitat, o de la seua vàlua, sinó de la seua procedència/padrí.

Tampoc ho és no saber parlar de futbol. I cada vegada es parla menys a tot arreu.

El que estem veient a l'EURO amb les aficions menudes és una galtada en la cara al baló gran. A eixa massa desencantada de les lligues potents que ja no sap disfrutar del esport. I per a nosaltres mateixos. Ara que es compleixen 20 anys del subcampionat de Luis Aragonés, o 17 de la final del '99, és quan ens adonem de la involució soferta. D'aquella alegria sense pretensions que omplia Mestalla en uns vuitens de Copa davant un Segona B, en contrast amb les pataletes d'una afició avorrida que arriba a uns quarts de final amb entrades a 5 i 10 euros i buida l'estadi. Que s'ho passava pipa amb Poyatos, Engonga o Tomás i ara qualifica d'estafa o pufo al primer que passa per ací perquè no li entra pels ulls ni arriba amb l'aura de 'crack'.

En el fons això pot ser fins i tot bo. Que tota esta gent s'autodestruisca i es quede a casa ha de tindre un component positiu. Un Mestalla sa, com a conseqüència. De persones que no necessiten venedors de fum per a recordar que són d'un equip. Disposada a acudir faca sol o trone. Es siga primer o setzè. No fa molt varem vore un reflexe d'això quan una massa de xavals en plena adolescència van eixir a celebrar un 4º lloc, es tractava de la generació de la crisi que no van conèixer més que galtades, mentre els adults, ja sense fam ni capacitat d'il·lusionar-se per sí mateixos, tiraven pestes en twitter o s'esquinçaven les vestidures en les seues atalaies mediàtiques, perquè els molestava més el qui ho havia aconseguit que els alegrava la consecució en sí.

Això, precisament, és el que més necessitem ara. Gent que es traga l'abonament només per sentiment. Que siga del València sense esperar res a canvi, disposada a disfrutar amb lo bàsic, el baló, i a emocionar-se amb l'èpica sense esperar la perfecció. Els altres, els addictes al fum i a l'autoengany, que ens deixen en pau d'una vegada a aquells que simplement volem disfrutar prescindint de cracks i discursos buits, perquè som del València, no de fulanos amb càrrec presidencial, ni d'expenedors d'argumentaris o grups de Whatsapp.

Respecte el vostre dret a passar-vos la vida buscant armes per a llançar, però a este ritme acabareu en un racó, amargats, sense ningú que vos vulga e incapaços de gaudir de res. Són molt lliures d'abraçar tal final, però escolten, no pretenguen arrossegar-me amb vostès.

jamacuco escribió:Totalmente de acuerdo con el artículo de Desmemoriats