El València de paper i tinta.

imatge cortesia de desmemoriats.blogspot.com Per al tàndem Salvatierra-Llorca el “fe-ze” mai guanyava un partit, doncs sempre aconseguia gestes heroiques al imposar-se als elements més hostils que es pogueren imaginar. Els seus rivals, lluny de mortals humans, eren monstres de tres caps complementats amb virtuts sobrenaturals als quals soles homes de demostrat coratge podien vèncer. Així, els jugadors valencianistes, s’erigirien en el blanc sobre negre com herculis soldats de trinxera, dignes de rebre la major insígnia militar existent pel seu demostrat valor. En eixes condicions, la curiositat despertada per tan bona premsa, va fer inevitable que la gent s’acostara a Algirós, per a contemplar de primera mà, les tan publicitades i celebres qualitats que pareixien estar soles al abast d’un grup de desconeguts i valents xics enrolats en les files d’eixe nounat club, tan gosat, que havia escollit com a propi el nom del cap-i-casal. L’auge de tan novedós “sport” va donar pas a les inevitables i exacerbades passions futbolístiques que il·lustren de forma fidedigna l’edat daurada del foot-ball Valentí, obligant amb elles tant a cronistes com a mitjos a guardar-se en salut. Era norma que un reconegut partidari de Montes tinguera prohibit – li anava la vida- escriure una sola paraula sobre Cubells, un exercici que es repetia en la disjuntiva València FC – Gimnástic, una guerra entre senyorets i obrers que començava a prendre en els reconvens esportius...

Read More