Shares

[vimeo width=”590″ height=”300″]http://vimeo.com/25280603[/vimeo]«No es posible Gorostiza, tu no puedes estar aquí», amb eixes paraules Manuel Summers posa fi a la seua recerca adulta del mite en “Juguetes Rotos”, un lament que il·lustra l’impacte després de descobrir a un vella glòria de la seua infància passar els seus últims dies reclòs en un asil, sols, despullat de tota glòria i distinció, esborrat dels records del públic que antany el va idolatrar i sense les pertinences que per dret li deurien correspondre a una figura de la seua talla. Però a pesar del seu miser final, Bala Roja va ser, i segueix sent, el millor extrem esquerre que ha donat el futbol nacional, un referent en la història de dos clubs com Athlètic i València i potser també un dels primers jugadors mediàtics de principis de segle XX, que sense saber-ho, es va erigir en la primera icona-pop d’una era on ni el pop, ni les icones, havien sigut cridats a escena.

L’Espanya grisa dels quaranta, que començava a utilitzar l’esport per a fer calar el missatge racial del règim, el va enaltir pels seus mèrits esportius, obviant, de forma conscient, el desdaurament del que feia gal·la fora del terreny de joc. I és que Gorostiza, de forma irònica, fent escola de la irreverència que li va caracteritzar amb el baló en els peus, va anar transformant aquell malnom que li va adjudicar Rafael Gómez Redondo “Rienzi” fins a aconseguir donar-li la volta, per a convertir-se – conscienciosament- en un bala perduda. La versió fosca del seu altre “jo” va ajudar a completar de forma magistral al personatge. Gran alhora que míser, tan coherent com bohemi, facetes impossibles de separar si volem entendre en la seua plenitud a la figura històrica.

Carlista, home de fèrries conviccions, voluntari en la guerra, defensor de la causa nacional i futbolista d’èxit. Ingredients que li van convertir en el candidat ideal per a protagonitzar una de les moltes pel·lícules propagandístiques que abundaven en l’època. “Campeones”, dirigida per Ramón Torrado, no va ser més que altre intent d’implantar els ideals falangistes entre la joventut. Treta?, parany?, picada d’ullet del director?, casualitat?…. fora el que fora el desdeny cinematogràfic que es va projectar en l’Espanya del 42 va presentar de forma fidedigna als espectadors els dos costats d’una mateixa bala. L’actor Jose Maria Seoane va ser l’encarregat d’emular la veritable faceta de l’heroi nacional. “Julio”, dèspota, capritxós, provocador i fanfarrò és el personatge que va tacant la cinta amb aparicions que ens deixen veure situacions d’equip que es van viure en els vestuaris del vell Mestalla.

I és que Bala Roja va ser l’ariet d’eixa estirp de genis bojos que dècades després van il·lustrar al futbol, el primer d’una basta col·lecció d’anti-herois que hui no som capaços d’enrolar amb altres figures que no siguen les de George Best o Gasacoigne, supervivents, com ho va ser la bala de Santurtzi, dels seus propis errors, capaços d’alçar-se una vegada i una altra conscients de la dolenta vida però sense la voluntat suficient per a plantar-li cara. És la definició per excel·lència del jugador diferent, la del tipus peculiar que no passa desapercebut, la del odiat i estimat, la del estimat i odiat, l’etern sinó dels mags del futbol. Guillermo – !beneït boig! – era capaç de desaparèixer durant dies sense donar senyals de vida, per a presentar-se, com si tal cosa, una hora abans del partit amb les seues botes penjant del braç, abillat sempre amb carísims tratges fets a mida, m’entre dedicava amb cura el temps que fera falta a repartir abraçades i somriures entre els seus companys buscant amb ells una redempció que mai trobaria.

Com ens mostra el seu personatge apócrif en “Campeones”, l’èxit d’aquells que l’envoltaven el turmentava, albirava als seus més de 35 anys el final de la seua carrera i l’escàs futur que tenia fora del terreny de joc, fet que provocava que els tours del plaer es convertiren en més habituals del comú, regressant de cadascú d’ells en pitjor estat. Com una ganyota macabra del destí el final de Gorostiza en Mestalla va ser filmat anys arrere per Ramón Torrado en el seu film. En aquell partit davant el Sevilla va saltar al terreny de joc, com ho havia fet moltes vegades en els últims temps, en un estat de embriagadessa evident. Les burles dels espectadors es van convertir en ira, deixant esta pas a l’estupor que produïa observar a un personatge de la seua talla en tan lamentables condicions. Aquell partit li va regalar un penal, una pena màxima que va voler llançar com comiat, un tir d’onze metres que va emular la seua vida: va eixir bé, va continuar millor, però en l’últim tram es va desviar per a transformar-se en un errada majúscula. Després d’aquell episodi, abandonaria el club per la porta de darrere, bandejat de la glòria i el reconeixement que s’habia guanyat en el camp durant més de sis temporades.

Sobrepassant els quaranta anys – sense importar-li massa jugar en segona o tercera divisió, o tindre que exercir de jugador-entrenador, o fins i tot de figurant en algun partit d’exhibició, qualsevol cosa valia per a mantindre humida la gola- va penjar les botes. Ni tan sols les més de 100.000 pessetes de l’època que l’Athletic Club va recaptar en el seu homenatge -en 1951- van ser suficients per a salvar-li. Goro no tenia solució, la seua addicció a l’alcohol i a la vida fàcil van acabar fent mossa tant en la seua salut com en la seua economia. I així, reclòs en un antre va ser com ho va trobar Summers en 1966, allunyat de tot i de tots, emprenyat amb el món i amb si mateix: “Que faig?, el ridícul, és l’únic que faig.” Contesta a càmera un personatge ja tocat per la mort. Macabre final per a una de les figures més importants del esport espanyol, tan trist com l’oblit posterior al que ha estat sotmesa la seua figura, esborrada de la mística bilbaína – qui sap si per la seua ideologia política – i quasi desconeguda en la valencianista. Summers, desconec si a propòsit, acomiada en el seu documental al seu ídol d’infància donant-li l’oportunitat de llançar un penal, un altre, com aquell que va fallar en una trista vesprada de futbol en Mestalla, regalant-nos amb ell l’ultima pena máxima de la seua vida. En la biografia de Gorostiza mai van haver casualitats, tal volta per això el destí va voler que aquella càmera arreplegara els últims dies del jugador. A l’agost d’aquell any, tot just sis mesos després de gravar l’entrevista per a “Juguetes Rotos”, moriria en l’hospital de leprosos de Santurtzi, soles, pobre i oblidat.

El seu últim gest ens regala una estampa per a la memòria, un acte de senzillesa esquinçador. El cadàver va ser trobat en posició fetal, aferrat com clau cremant a un objecte senzill e impolut, però de gran valor. Aquella peça al qual es va agarrar en els seus ultims minuts de vida no era més que un portacigarrets de plata de llei, en la qual, resava una senzilla inscripció: “Del València CF a Guillermo Gorostiza, el millor extrem esquerra del món i de tots els temps.” Va morir unit a alló que realment era, l’unic que li quedava, el record d’haver sigut qui va ser, i la inmortalitat que li profereix l’historia.